top of page

CORRENTS CINEMATOGRÀFIQUES

DOGME 95

​

CONTEXT SOCIOCULTURAL, ARTÍSTIC I GEOGRÀFIC

Ens situem a la dècada dels anys noranta, fa poc que ha finalitzat la Guerra Freda, a més de la caiguda de la Unió Soviètica. En conseqüència, la societat es troba en un ràpid ascens de la globalització i el capitalisme està en auge. El desenvolupament tecnològic a dintre la cultura una era digital, dominada pels artificials visuals i els efectes especials en el món del cinema. Aquestes innovacions són tantes que el sèptim art es troba subordinat als interessos i els diners. El talent comença a veure's supeditat al nom i la fama dels directors, per tant les pel·lícules que triomfen són aquelles que consten de millors pressupostos.

A arran d'aquesta situació Lars Von Trier, convidat a l'acte commemoratiu dels cent anys del naixement del cinema a París, anuncia el Manifest Dogma 95, signat per ell mateix i Thomas Vinterberg. Aquestes normes, constitutives del moviment, sorgeixen amb l'objectiu de rescatar l'essència del cinema i demostrar que el pressupost d'una pel·lícula no defineix la seva qualitat.
Tot i que aquesta forma de narrar, és a dir, aplicant les normes del manifest, es relaciona directament amb el corrent cinematogràfic en qüestió, maneres similars de produir cinema varen ser utilitzats anteriorment en la dècada dels 60/70, durant les avantguardes.

El moviment del Dogma 95, tot i de curta durada, es pot dividir en quatre etapes:

  • 1995-98: sorgeix el grup/moviment, però no és pres seriosament pels crítics del cinema.

  • Llançament de la pel·lícula Festen, amb gran èxit.

  • Internacionalització del moviment: primera producció no danesa (Lovers)

  • 2001: El terme Dogma comença a ser utilitzat per definir una actitud cinematogràfica determinada.

​

​

INFLUÈNCIA CINEMÀTICA DEL DOGMA


Tot i començar com un moviment marginat, el Dogma 95 va començar a agafar rellevància i consideració amb el llarg dels anys. Avui en dia és un moviment àmpliament reconegut en el món del cinema, el llistat de pel·lícules fetes seguint aquest corrent reuneix gairebé 300, tot i que poc més de 30 d'aquestes es consideren realment Dogma 95. La creació d'aquest moviment, podent ser més o menys experimental va comportar una perspectiva crítica de la manera de fer cinematografia en una societat globalitzada i capitalista. Per tant suposa un corrent revolucionari que ha jugat d'exemple en corrents posteriors, i d'inspiració en molts directors subseqüents que han ajudat a definir la cultura cinematogràfica actual.

​

​

CARACTERISTIQUES PRINCIPALS DEL MOVIMENT

  •  

  • Lars Von Trier, director danès, en va ser el creador amb la intenció de molestar als crítics del cine més purs.

  • Va aparèixer com una manifestació intel·lectual que, més tard, va ser reconeguda com una alternativa al cine vist fins aleshores.

  • Popular per la seva accessibilitat, defensant la possibilitat de realitzar pel·lícules de qualitat sense necessitat d'un gran pressupost

  • Prioritzant la puresa de la interpretació, un bon guió, una bona història i un gran realisme en la il·luminació.

  • Es crea el Manifest del Dogma 95 o el Vot de Castedat, deu estrictes normes que formen la base de la realització i la creació del cine del Dogma i que sorgeixen com a protesta contra la pèrdua de l'essència dels inicis del cine.

​


MANIFEST DEL DOGMA 95 O VOT DE CASTEDAT


Els rodatges han de rodar-se en espais exteriors. Accessoris i decorats no poden ser introduïts (si un accessori en concret és necessari per a la història, caldrà triar un dels exteriors en els quals es trobi aquest accessori)

  • El so ha de ser el real al del moment de la filmació, no es pot doblar ni afegir música a postproducció.

  • La càmera no pot recolzar-se a cap trípode ni eix artificial durant la gravació.

  • La pel·lícula ha de ser a color, no es poden fer edicions ni utilitzar llums artificials. Si hi ha poca llum l'escena ha de ser tallada o bé es pot muntar només una llum sobre la càmera.

  • Està prohibit utilitzar efectes especials o filtres de qualsevol classe.

  • No poden haver-hi armes ni es poden produir crims durant la història.

  • Les alteracions de temps i/o espai estan prohibides

  • El director no ha d'aparèixer als crèdits.

  • No estan acceptades les pel·lícules de gènere (genderfilm)

  • El format ha de ser 35mm (academy format)
     

CINEMA SOVIÉTIC

​

CONTEXT SOCIOCULTURAL I HISTÓRIC
 

El cinema soviètic va néixer a Rússia l’any 1917, en un moment molt significatiu per Rússia, ja que havien acabat amb el procés revolucionari que va viure el país durant gairebé vint anys, entre el 1905 i el 1924. La revolució Russa va significar la destrucció d’un gran imperi com va ser l’Imperi Rus, governat per Tsar. 

Els camperols es converteixen en la nova potència industrial que va constituir l’Estat soviètic. 

Van ser uns anys durs per la població, ja que el conjunt militar va perdre soldats a causa de la Primera Guerra Mundial. També el sistema comercial i l’economia es van veure afectats i es va patir de fam. Aquesta crisi va provocar vagues i descontentació del poble, i d’aquesta manera es va detonar una gran revolta popular obrera. 

Aquesta revolució va ser constituïda per dues grans revoltes. La primera va ser la del febrer del 1917 on es va aconseguir enderrocar mig mil·lenni de govern autocràtic. La segona va ser al octubre, en aquesta el Partit Bolxevic, liderat per Vladimir Lenin, va prendre el poder al govern provisional. Tot i així, no hi va haver pau, de fet va causar més conflictes entre els revolucionaris i els contrarevolucionaris. Guerra civil que va durar del 1917 fins el 1922, any en que els bolxevics van vençer la guerra. A partir d’aquesta victòria sorgeix el naixement de l’Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). 

El desig de l’art va començar amb la Revolució Socialista d’Octubre, per tal de que servís a les masses d’una manera activa. Aleshores, quan els bolxevics van aconseguir el poder l’any 1917, la majoria dels soviètics eren analfabets, però els revolucionaris necessitaven que tota la població tingués consciència del que estava passant, llavors pensaren que el cinema era el millor mitjà per fer-ho. Amb l’arribada de la revolució significarà molt més per tal de fer propaganda i difondre el missatge revolucionari. 

Aquestes pel·lícules es van anar projectant en els trens que recorrien la Unió Soviètica. El fet de que guanyessin la Revolució d’Octubre va causar un canvi polític de la societat i es platenjaren un nou paper de l’art. 

​

​

PEL·LÍCULES PRINCIPALS

​

- Oktyabr / Octubre (S. M. Eisenstein, 1925)

- Konets Sankt-Peterburga / La fi de Sant Petersburg (Vsevolod Pudovkin, 1927)

- Bronenosets Potyomkin / El cuirassat Potiomkin (Sergei M. Eisenstein, 1925)

- Mat / La mare ( Vsevolod Pudovkin, 1927)

​

​

CARACTERISTIQUES PRINCIPALS DEL MOVIMENT

​

El corrent cinematogràfic al que s'adscriu la pel·lícula Octubre, i l'obra de S.M. Eisenstein és el Cinema Soviètic. S'anomena així al corrent avantguardista que va dominar la producció cinematogràfica russa des de la revolució soviètica fins a poc després de la Segona Guerra Mundial. Va esdevenir un corrent molt important perquè consideraven el cinema com una via per distribuir els seus pensaments i filosofies. Va existir del 1917 al 1929.  ​

​

  • Gran avenç en quant a els muntatges que feien en les seves pel·lícules ja que li van donar gran importància i és el principal recurs estètic que utilitzaven. Aquest es caracteritzava principalment per dividir-se en dues maneres de fer. La primera, marcada per directors com Kozinterv i Eisenstein, es basava en la successió de curts plànols seguits per aconseguir impactar als espectadors. En canvi la segona basant, amb directors de referència com Dziga Vertov, optaven per un cinema on es mostra més la realitat, iniciant el que seria el cinema documental. 

  • S’evitaven els intertítols als fils per així emfatitzar en la part visual d'aquestes per sobre de la part narrativa dels títols.

  • Contraposar dues imatges per a derivar-ne una de tercera.  

  • Fugen de l’estil propi de Hollywood tant artificial, per donar una mirada més realista a les seves imatges i amb un to documental.

  • El arguments principals son l’exaltació obrera, les temàtiques revolucionàries i el patriotisme. 

  • Pel·lícules protagonitzades per massa anònima, sense personatges destacats 

  • Corrent en contra de l’ús creatiu del cinema sonor, de fet els principals directors del cinema soviètic van firmar l’any 1928 un manifest assenyalant els perills de que la paraula i els diàlegs esclavitzessin la llibertat creativa del muntatge, postulant un ús antinatural i asincrònic del so. (mut)

  • Cinema mut, rebutjaven l’ús del dialeg i sons, per enfatitzar el muntatge, utilitzaven només música de fons.  

  • Utilitat: com a obra d’art i espectacle, però sobretot com a propaganda de les seves idees polítiques.  

​

​

AUTORS DESTACATS

​

Les figures de Lev Kuleshov, Vsevolod Pudovkin, Dziga Vertov i Sergey Eisenstein són considerats, a part dels fundadors del cinema soviètic, també els primers teòrics del cinema a nivell global. 

  • Eisenstein fa el seu primer llargmetratge amb 26 anys, però és el seu segon film, El Cuirassat Potemkin que el condueix a la fama.

  • Dziga Vertov és un cineasta d’avantguarda, s’oposa a un cinema dramàtic i literari. Primera peli “L’aniversari de la revolució”. En els primers curts no tenia en compte la continuitat formal, temporal ni lógica, sino que buscava un efecte poètic per impactar els espectadors. El que distingeix a l'obra de Vértov de les citades és la voluntat de realitzar una anàlisi marxista de les relacions socials mitjançant el muntatge

  • Lev Vladimirovich Kuleshov va començar a ser director l’any 1917 i va dur a terme “films sense pel·lícula”, eren fotos fixes que demostraven el poder del creador del muntatge. Això últim ho va fer amb un experiment, consisteix en aconseguir infondre força emocional a un únic primer pla inexpressiu d’un actor. 

LI van encarregar un film comercial, aventurer i amb una història d’amor, “Un cant d’Amor inacabat”. 

  • Vsevolod Pudovkin,  s’estrena amb dos curts, “La febre dels escacs” i “ el mecanisme del cervell”. Un any després fa el primer llargmetratge “La mare”. Es basen en narracions individuals i consciència política.

​

​

CARTELLERIA

​

Una de les àrees més notables van ser els creadors del cartellisme, especialment a la promoció de pel·lícules. Durant la dècada dels anys 20 del segle passat, considerava com l'edat d’or dels pòsters cinematogràfics de la URSS, cap dissenyador gràfic del món podia compararse amb els grans artistes de la unió de repúbliques comunistes.

 

Es caracteritza pel radicalisme i la valentia creativa. 

Uns anys més tard es va crear un comité de control, creat pel departament Reklam Fil per controlar la producció de cartells del cine de la URSS

Aquests cartell es caracteritzen per la seva expressivitat, expressen sobretot dolor i pobresa. Hi predomina la il·lustració i el color vermell.

El acorazado Potemkin, és una pel·lícula muda dramàtica de 1925 que va ser dirigida pel cineasta Serguéi Eisenstein.

Yakov Ruklevsky va ser l’autor d’aquest cartell per a la pel·lícula “octubre”, aquest era el coordinador dels dissenyadors gràfics de la URSS.

“Verguenza a los llorones, flojos y sin fe!” Això és el que posa en el cartell, de autor desconegut i amb una intenció motivacional .

​

CINEMA D'AUTOR​

 

WOODY ALLEN

 

INTRODUCCIÓ
 

Estats Units va sorgir com a potència mundial en la segona meitat de segle 20 gràcies al fet que els països europeus involucrats en la segona
guerra mundial van quedar destruïts econòmicament com a conseqüència de l'enfrontament. La població immigrant va veure una possibilitat de sorgir econòmicament en Estats Units per la seva gran estabilitat en tots els aspectes. La política dels EUA estava dividida en dos bàndols, els liberals i els
conservadors. Els programes liberals estaven dirigits pels presidents demòcrates i els programes conservadors estaven dirigits pels
presidents republicans Assassinen a John F. Kennedy el 22 de novembre de 1963, a Dallas, Texas. L'assassinat va ocórrer mentre el president estava en la seva campanya per la reelecció quan algú va disparar en tres ocasions, de les quals dues van impactar a el president que era al carro presidencial.

​

​

What's Up, Tiger Lily?

​

Allen Stewart Konigsberg, és el nom real de Woody Allen. Va néixer l’1 de desembre de 1935 a Brooklyn, Nueva York (Estados Unidos).

Era poc sociable i va passar els seus estudis primaris i secundaris com va poder ja que tampoc era bon estudiant. Es decantava per mirar pelis, llegir llibres i còmics, escoltar música i l’esport. Als 18 anys es va matricular en la Universitat de Nova York per estudiar Cinematografia, però ho va suspendre tot  i va abandonar els estudis. Es va dedicar a escriure per al comediant David Albert, va treballar en altres programés de televisió escrivint guions.

Un any desprès va debutar com director en “What's Up, Tiger Lily?” una pel·lícula amb diàlegs escrits per Allen que no el va satisfer i va voler suprimir el seu nom dels crèdits finals.

​

Títol original: What's Up, Tiger Lily?

Any: 1966

Duració: 76 min.

País: Estats Units

Direcció: Woody Allen,  Taniguchi i Senkichi Taniguchi

Guió: Woody Allen, Frank Buxton, Len Maxwell, Louise Lasser, Mickey Rose, Julie Bennett, Bryan Wilson, Ben Shapiro

Música: Jack Lewis, 

Repartiment: Tatsuya Mihashi, Mie Hama,  Wakabayashi" \Nakamaru" \o "Tadao Nakamaru" Tadao Nakamaru, Woody Allen, "The Lovin' Spoonful" The Lovin' Spoonful (Voz: Lasser" \o "Louise Lasser" Louise Lasser,  Rose" \o "Mickey Rose" Mickey Rose, Frank Buxton,  "Len Maxwell" Len Maxwell, Julie Bennett, Bryan Wilson)

Productora: Toho, Benedict Pictures Corp., National Recording Studios. Distribuïda por American International Productions

Gènere: Comèdia | Comèdia. Espionatge

Sinopsis: és una pel·lícula que explica les aventures de l'agent Phil Moskowitz, que participa en una arriscada missió per aconseguir la recepta de "la millor amanida d'ou de el món". Moskowitz, amb l'ajuda de les belles Suki Yaki i Teri Yaki, ha d'impedir que aquesta recepta única caigui en les mans del malvat Shepherd Wong.

​

​

Annie Hall

​

Annie Hall, considerada una de les millor pel·lícules de Allen és una pel·lícula que va trencar tots els esquemes ja que va fusionar amor amb drama. Woody Allen actua com a guionista, director i protagonista, això últim al costat del seu llavors amor, Diane Keaton..

​

Títol original: Annie Hall

Any: 1977

Duració: 94 min.

País: Estats Units

Direcció: Woody Allen

Guió: Woody Allen, Marshall Brickman

Fotografia: Gordon Willis

Repart: Woody Allen, Diane Keaton, Tony Roberts, Carol Kane, Paul Simon, Janet Margolin, Shelley Duvall, Christopher Walken, Colleen Dewhurst, Jeff Goldblum, Sigourney Weaver

Productora: Jack Rollins & Charles H. Joffe Production. Distribuida por United Artists

Génere: Comedia romántica

Sinopsis: Alvy Singer, un cuarentón bastant neuròtic, treballa com a humorista en clubs nocturns. Després de trencar amb Annie, reflexiona sobre la seva vida, rememorant els seus amors, els seus matrimonis, però sobretot la seva relació amb Annie. A la fin, arriba a la conclusió que són les seves manies i obsessions les que sempre acaben arruïnant la seva relació amb les dones.

​

CARACTERISTIQUES DE L'AUTOR

​

Les seves obres tenen caràcter independent, fruit d'una trajectòria en què ha sabut sortejar els obstacles econòmics.

És un dels pocs directors que tenen un control absolut sobre el seu treball. Posseeix total llibertat per escriure i dirigir a l'almenys una pel·lícula a l'any, a més de controlar tota la fase de producció: elecció d'actors, d'equip tècnic, muntatge i decisió sobre la campanya publicitària que envolta la pel·lícula. 

​

  • TEMES: L’amor, el sexe, la mort o el judaisme són els temes més comuns i en els seus films apareixen personatges neuròtics assetjats per sentiments de culpa. Gairebé sempre amb Allen en el seu paper característic d'antiheroi atordit.

 

  • ENTRE LA COMÈDIA I EL DRAMA: Al llarg de la seva carrera ha realitzat tant pel·lícules còmiques, com “Agafa els diners i corre” com pel·lícules més dramàtiques, com “Annie Hall”, amb la qual es va portar l'Oscar a millor director. 

 

 

  • NOVA YORK: La ciutat de Nova York ocupa un lloc molt especial en la filmografia de Woody Allen. L'escenari principal en el qual es desenvolupen totes les seves pel·lícules Manhattan. 

 

  • ACTORS: En les seves pel·lícules apareixen estrelles com, Robin Williams, Julia Roberts, Leonardo DiCaprio i la seva última musa Scarlett Johanson. Però les dues actrius que més han marcat la carrera de Woody Allen són Diane Keaton i Mia Farrow. Aquesta última va protagonitzar tretze de les seves pel·lícules, va marcar un abans i un després en la filmografia de el director.

 

  • MÚSICA: El jazz, predomina en les bandes sonores dels seus films.

 

  • PREMIS: Woody Allen ha estat nombroses vegades nominat als Oscar, sent el més nominat a millor guió. Encara que tan sols en tres ocasions s'ha fet amb l'estatueta: una amb “Hannah i les seves germanes” i dos amb “Annie Hall”. Tan sols el 2002 va assistir a la cerimònia.

​

​

TIM BURTON

INTRODUCCIÓ

​

Timothy William Burton (Burbank, Califòrnia, 25 d'agost de 1958) és un director de cinema, productor, escriptor i dibuixant nord-americà.

La major part de la seva infància va estar caracteritzada per la representació, al costat del seu germà, de paròdies relacionades amb delictes sagnants, considerant-se a ell mateix com un introvertit.

Una de les seves anècdotes personals és la d'haver simulat un assassinat amb una destral per espantar als veïns fins a tal punt que un d'ells va trucar a la policia, Per això va rebre l'àlies «Axe Wound» (traduït com «ferida de destral»). Un altre dels seus passatemps preferits era espantar als fills dels seus veïns al·legant l'arribada de criatures extraterrestres que envairien la Terra.

Un dels seus principals entreteniments va ser el disseny, aspecte en el qual va demostrar tenir talent després de concursar i guanyar una competència de traços que serien usats en els camions urbans de la seva ciutat natal.

Acadèmicament, mai va sentir afinitat per la lectura ni pels estudis. En canvi, les seves més grans passions eren la pintura, el dibuix i el cinema.

Als 13 anys, va realitzar amb alguns amics el seu primer curt animat, The Island of Doctor Agor, al què el va seguir Houdini, on Burton va interpretar a l'escapista Harry Houdini.

El 1976, va rebre una beca per a ingressar en l'Institut d'Arts de Califòrnia (fundat per Walt Disney a manera de «plataforma alternativa d'aprenentatge» per a joves interessats en l'animació), de què es va graduar en 1979. Aquest any va realitzar Stalk of the Celery Monster, curt animat de menys de dos minuts que li va donar l'oportunitat de ser contractat pels estudis Disney com a aprenent d'animació.

Burton adorava el cinema, especialment el cinema fantàstic. Una de les primeres pel·lícules que va veure d'aquest gènere va ser Jàson i els argonautes. Li interessaven els efectes especials de Ray Harryhausen, amb la seva tècnica stop motion, que posteriorment va usar en les seves pel·lícules.

​

​

CARACTERÍSTIQUES DE L'AUTOR

​

  • El cinema gòtic i fosc, que ha inspirat a Tim Burton

  • Les característiques físiques dels protagonistes són extremes: molt alts, molt curts, molt esvelts i molt grossos són algunes de les més notòries.

  • Gairebé tots els seus personatges es caracteritzen per tenir enormes ulleres com si no haguessin dormit en dies. A esto el director le suele llamar "estilo de cine mudo".

  • Incorporació de personatges sinistres i autodidactes.

  • La gamma de color en les seves pel·lícules són de dos tipus: sinistra, usant colors negres, indis, verds, vermells i grisos i fantàstica, usant tons pastissos i blancs contrastats amb colors primaris.

  • Su estilo y temas visuales están influenciados por las películas de horror de la década de 1920 a 1930.

  • Els extrems de les línies moltes vegades es tornen espirals (The Nightmare Before Christmas.).

  • Moltes de les seves pel·lícules estan ubicades a l’època del nadal o l’hivern.

  • A molts dels seus personatges se'ls dóna un rerefons concernent a les seves relacions amb els seus pares, de vegades com a mitjans d'explicar el seu comportament erràtic.

  • Freqüentment inclou gossos morts (doncs són els seus animals favorits i per a ell l'amistat entre home i gos adquireix un caràcter simbòlic), pallassos, mosaics a quadres blancs i negres, arbres torts, llanternes de carbassa, espantaocells, serps a ratlles, edificis típics de pel·lícules de terror i papallones.

  • Les seves pel·lícules tenen subtextos gòtics.

  • Els seus personatges principals tendeixen a ser antisocials, i són usualment tímids, amb una complexió pàl·lida i eixelebrat cabell negre, similar a el seu. Solen ser alts i estilitzats, d'extremitats fines i allargades. Els ulls dels seus personatges solen ser molt expressius i un altre tret típic és el de tenir la boca petita.

  • Els crèdits d'entrada usualment són en travelling. També tendeixen a anar sobre, a través o dins d'algun tipus d'efecte visual.

​

​

PEL·LÍCULES DESTACADES

​

1. Ed Wood (1994)

2. Big Fish (2003)

3. Eduardo Manostijeras (1990)

4. La novia cadáver (2005)

5. Batman (1989)

​

NEOREALISME

​

CONTEXT SOCIOCULTURAL I GEOGRÀFIC
 

El neorealisme italià va ser un moviment cinematogràfic que va sorgir un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. El seu objectiu era reflectir el dia a dia de la gent treballadora del país, amb els seus problemes i misèries. Amb aquest objectiu, en algunes de les produccions es va decidir no comptar amb actors professionals, no utilitzar decorats sinó localitzacions reals i prescindir d'il·luminació artificial, per tal que el que es veiés en pantalla fos el més semblant al que es podia trobar a la realitat.

Es troba a Itàlia, a finals de la Segona Guerra Mundial. Durant aquest període, per culpa de la dictadura de Mussolini, l’únic cinema que es podia projectar era patriòtic i poc novedós, a més a més, aquestes pel·lícules només tractaven temes a favor del feixisme.

El 1943 es va produir la caiguda del règim feixista de Mussolini i posteriorment va acabar la guerra, deixant el país en una ruïna econòmica i social. D’altra banda, la caiguda del feixisme va donar als directors italians molta llibertat creadora a l'eliminar qualsevol tipus de censura. Encara que per culpa de la guerra, els estudis de cinema van ser destruits a casa dels bombardejos. ​

Periodistes com Leo Longanesi, va ser el primer que va incitar als directors de cinema italians a sortir als carrers de les ciutats i els pobles per gravar la realitat. Els directors es van centrar a gravar temes socials, polítics i econòmics en primera persona. Així va ser com va néixer el Neorealisme italià.

​

​

INFLUÉNCIES

​

  • El neorealisme italià va decidir donar-li menys importància a la música i va utilitzar el recurs del silenci per donar una sensació més realista al films. La música que es va utilitzar volia que formés part de l’argument i que fos més creïble amb l’escena.

​

-Pre Neorealisme:

Mussolini es va oposar totalment a la importació de cinema estranger, sobretot el estatunidenc. Feien servir el cinema com a arma molt potent però òbviament no podien fer res que afectes al Règim de Mussolini. Només es podien projectes les pel·lícules de comedia o que tenien un final feliç. No mostraven ni la misèria, ni la delinqüència, ni la violència, i si n’hi havia, ho censuraven. Només es permetia mostrar una Itàlia perfecta.

​

-Neorealisme:

Un cop el Règim de Mussolini cau, el cinema, entre moltes altres vessants de l’art, van sentir la necessitat de buscar models d’anteriors èpoques.

La postguerra va requerir de reinventar-se ja que no hi havia diners per fer grans produccions. Va ser, doncs, la influència per el cinema de llocs on la producció cinematogràfica no podia tenir un cost elevat com el cinema Africà i en part el cinema Espanyol.

Els directors van demostrar un compromís ètic i moral amb la realitat. Consideràven que podien ajudar a la Itàlia en ruines que hi havia llavors. Narrar els successos sense censura ni filtres, va ser molt ben acollit per la Europa devastada per la guerra.

Als inicis dels anys 50, aquest corrent comença a patir decaiguda. Els directors van començar a fer cinema més personal. A més, el nou govern Democrata Cristià no va veure bé algunes de les produccions del moviment.

​

​

CARACTERISTIQUES PRINCIPALS DEL MOVIMENT

​

> Es produeix una ruptura amb el cinema anterior, sorgeix una nova forma de mirar la realitat, trenca amb el llenguatge cinematogràfic establert, com l’estatunidenc, el cinema comercial i el cinema d’exaltació nacional i propaganda feixista.  Es crea la seva pròpia forma, sobretot en quant a la temàtica. 

​​

> La finalitat del cinema, canvia totalment, no només es tracta de mostrar la realitat de la societat, sinó que hi ha una creencia de que a través del cinema es poden canviar les coses. 

​

> Elecció d'una estètica documental, perquè s’allunya de la ficció i és un gènere realitzat sobre imatges presses de la realitat. Cerquen el màxim realisme i verosimilitud, i prescindeixen de qualsevol mena d’efecte o trucatge. 

​

> Cerquen la màxima objectivitat possible i adopten un punt de vista moral i compromès socialment per denunciar les injustícies existents.  

​

> Rebutgen els drames històrics, l’adaptació de novel.les o el cinema d’herois i es centren en personatges anònims, de classe humil. 

​

> Voluntat de donar al cinema un nou esperit democràtic 

​

> Voluntat d’apropar el mitjà a la gent del carrer.

​

> Té molta influència del recent passat feixista.

​

> Destaquen per la improvisació, tot i que es respecten les normes de continuïtat.

​

> Rebuig de l'artifici, ja sigui en l'edició, rodatge o il·luminació en favor d'un estil més lliure i/o natural. 

​

> Les situacions en les que es troben en aquest context fan que sigui un corrent amb pocs recursos i molt precari. Compten amb pressupostos molt baixos i per això rebutgen el maquillatge i els vestuaris, s’empren vestuaris reals. També els manca de material i d’estudis de rodatge, fet que es veu afectat en la producció. 

​

> Dintre del neorealisme coexisteixen dues posicions ètiques, la marxista, més política, realitzada per part de Visconti i una de caràcter religiós, la catòlica realitzada per Vittorio De Sica. 

​

> Donen més importància a les emocions que a els plantejaments ideològics.  

 

> Les pel.lícules van obtenir el suport del públic itàlia de la època.

​

> Suposa una reacció contra els arguments del cinema de la posguerra, que era molt repressiu, no permetia gaire  llibertat creativa als cineastes i  mostrava un visió de la realitat enganyosa. 

​

> S’eliminen les normes del guió estricte i es basen molt més en la improvisació.

​

> No existeixen els finals feliços, normalment introdueix finals incerts. 

​

> Eviten les trames i històries d’un cinema més  accessible i clàssic en favor de plantejaments més durs  i realistes.

​​

> Aborda les històries amb menys rigor, ja que totes les causes tenen que veure amb les condicions de vida de les persones, amb temes quotidians, que representen a la societat. 

​

> Ús del llenguatge col·loquial, no del literari.

​

> Diàlegs molt senzills i lineals. 

​

​

TÉCNICA, MUNTATGE I PRODUCCIÓ

​

-PRODUCCIÓ: No hi ha disseny de producció, és a dir algú que s’encarregui de planificar l’aspecte que tindran els escenaris en els quals es desenvolupa l’acció. 

I l’equip de producció amb el que es compta és molt semblant als equips de producció dels documentals. 

-ESCENOGRAFIA:  La precarietat tècnica i sense estudis, marcan la posada en escena, no hi han decorats, recorrent a escenaris naturals i localitzacions reals com carrers, cases o espais públics. No hi ha  sets de rodatge, en part perquè a causa de la guerra estaven destruïts. 

-IL.LUMINACIÓ:  Treballen  amb il.luminació natural, mai artificial. 

-SO: No es recull un só directe, sinó doblat i poques vegades es treballa amb equips de sons, el que permet més mobilitat de la càmera. 

-CÀMERA: Es acostumen a gravar amb càmera en mà. 

-ACTORS: Hi han actors  tant professionals com no professionals  en un mateix projecte cinematogràfic. De fet a vegades els mateixos actors són els qui interpreten la seva pròpia història en el personatge. 

-PERSONATGES: No hi ha una gran elaboració de la caracterització dels personatges així que es proporciona un acostament a la realitat i més flexibilitat en la posada en escena.  

​

​

PEL·LÍCULES

​

  • El lladre de les bicicletes (1948)

  • La strada (1954)

  • Bitter Rice (1949)

  • La terra tremola (1948)

  • Sciuscià (1964)

  • Roma, ciutat oberta (Roberto Rosselli, 1945)

  • Paisà (Roberto Rossellini, 1946)

  • Alemanya, any zero (Roberto Rossellini, 1948)

  • Stromboli terra di Dio (Roberto Rossellini, 1950)

  • Umberto D. (Vittorio De Sica, 1952) 

​

SURREALISME

​

CONTEXT SOCIOCULTURAL I HISTÓRIC
 

Corrent cinematogràfic que sorgí a França als anys 20 i hi aplica les tècniques i característiques pròipes del Surrealisme. 
És singular gràcies a l'estètica i la moralitat que proporciona arran la fantasia, l'humor, l'erotisme, la confusió, etc.
Als anys 20 va ser un període d'entre guerres [la Gran Guerra, el Crac...], aíxi que la societat vivia amb seqüeles tant econòmiques com polítiques [crísi econòmica, feixisme...] causant l'inconformisme poblacional, representat artísticament i de manera molt trencadora com les Avantguardes. 

A nivell espanyol, es viu la Segona República [1931] i per tant també es viu una gran tensió entre "dretes" i "esquerres". 

​

A més a més, durant aquella dècada es va fer el primer viatge espacial. Paral·lelament, la medicina va viure molts avenços ja que van aconseguir mètodes anticonceptius, antibiòtics i el tansplant d'òrgans.

​

​

PEL·LÍCULES PRINCIPALS

​

  • BALLET MÉCANIQUE: És una pel·lícula francesa d'avantguarda, feta, escrita i dirigida pel pintor Fernand Léger en col·laboració amb el cineasta Dudley Murphy. La pel·lícula es va estrenar en una versió de cinema mut el 24 de setembre de 1924, a l'Exposició Internacional per a la Nova Tècnica del Teatre a Viena presentada per Frederick Kiesler.

  • UN CHIEN ANDALOU​: Un chien andalou ('Un gos andalús') és un curtmetratge surrealista i una de les pel·lícules més famoses de la història del cinema.  Realitzat l'any 1929 per Luis Buñuel, amb guió d'ell mateix i de Salvador Dalí, recrea visions, obsessions, somnis i fantasies pròpies del surrealisme, moviment que, en aquests anys, era sinònim d'avantguarda i prestigi.

  • L’ÂGE D’OR:  L’âge d’or (l’edad d’or) és una pel·lícula francesa surrealista que pertany a la llarga llista de films que han passat a la història del cinema. Va ser creada el 1930 per el director Luis Buñuel i el gran pintor Salvador Dalí just quan Buñuel ja formava part del grup surrealista de París (d’aquí la pel·lícula en francés).  És surrealista no sols en la forma externa, sinó en les diferents escenes, en les imatges impactants que sobresalten als espectadors o en les arriscades associacions i metàfores.

​

​

CARACTERISTIQUES PRINCIPALS DEL MOVIMENT

​

  • L'erotisme, la sexualitat, el prohibit, l'antifeixisme, la religió, la moralitat, la burgesia.

  • Ataca l'ordre lògic (critica la racionalitat), l'ordre estètic (s'enfronta al “bon gust” burgès) i l'ordre moral (rebutja els valors de la societat burgesa).

  • Desconcertar, violentar, provocar i criticar una època, aquest era el repte.

  • No segueix un ordre cronològic ni racional. Es juga amb la fantasia onírica, es planteja el lliure exercici del pensament. Apareixen imatges insòlites, que manquen de principis estètics i morals, 

  • Els personatges acostumen a ser capellans, els gossos i els rucs, els pits i les cames femenines, les sabates de taló i el clerical, el fang i la merda, la mort i el sexe reprimit, el desig i l'humor.

  • A nivell tècnic recorrien als fosos, accelerats, càmera lenta, unions arbitràries entre plans cinematogràfics i seqüències. Superposant imatges i la fos en negre o transparent. Es divideixen en actes. La part més il·luminada és el centre de l'escena mentre que les vores del pla estan enfosquits.

​

​

EXPRESSIONISTE ALEMANY

​

INTRODUCCIÓ
 

L’expressionisme alemany, fou una vanguarda artística que tracatava des de la pintura, la música o el cinema.

Aquest moviment, el que pretenia era representar l’horror i la por d’Alemanya després de la seva participació i derrota en la Primera Guerra Mundial.

El expressionistes defensaven un art més personal i intuïtiu, on predominés la visió interior de l'artista –l'"expressió"– enfront de la plasmació de la realitat –la "impressió"–.

L'expressionisme sol ser entès com la deformació de la realitat per a expressar de forma més subjectiva la natura i l'ésser humà, donant més importància a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva de la realitat

Amb els seus colors violents (en la pintura), la seva temàtica de soledat i de misèria, l'expressionisme va reflectir l'amargor que va envair els cercles artístics i intel·lectuals de la societat alemanya prebèl·lica i d'entreguerres, amargor que provocà un desig vehement de canviar la vida, de cercar noves dimensions a la imaginació, de renovar els llenguatges 

​

​

PEL·LÍCULES PRINCIPALS I DIRECTORS

​

  • Leopold Jessner: Hintertreppe (1921).

  • Robert Wiene:  El gabinete del Doctor Caligari (1919).

  • Paul Wegener: Der Golem, wie er in die Welt kam (1920).

  • Friedrich Wilhelm Murnau: Nosferatu, Eine Symphonie des Grauens (1922).

  • Fritz Lang: Metropolis (1927).

  • Georg Wilhelm Pabst: Lulú, la caixa de Pandora (1929).

  • Paul Leni: Die Verschwörung zu Genua (1920).

  • Josef von Sternberg: Der blaue Engel (1930).

  • Ernst Lubitsch: Die Augen der Mumie Ma (1918).

  • Lupu Pick: Napoleon auf St. Helena (1929).

  • Robert Siodmak: Menschen am Sonntag (1929).

  • Arthur Robison: Sombras (Schatten) (1923).

  • Ewald André Dupont: Varieté (1925). 

​

​

CARACTERISTIQUES PRINCIPALS DEL MOVIMENT

​

  • Deformació de la realitat per facilitar el subjectivisme. Expressaven els sentiments per sobre de la descripció objectiva. Vol expressar mitjançant la construcció oval de l’espai la sensació d'opressió y vigilancia. Defensava la llibertat creativa, l'expressió subjectiva, l'irracionalisme, l'apassionament i tot allò que fos temàtica prohibida​. Expressen el pessimisme i angoixa existencial. D’aquesta manera impactava sobre l’espectador. Destaquen el joc d’ombres. Més tard van evolucionar cap a una “Nova Objectivitat” que era més realista. 

  • l·luminació i fotografia tenebrista a base de clarobscurs.

  • Decorats dissenyats amb agressius angles i deformacions, inspirades en les pintures expressionistes de l'època.​​​​​​​​

  • ​Interpretacions amb extrema expressivitat, actors que gesticulen exageradament amb el rostre, les mans i tot el cos per expressar-se emocionalment.

  • Maquillatges exagerats, amb una estètica gòtica o sinistra, i utilitzada per simular tot tipus de deformacions corporals. Vestuari obscur i disfresses sinistres.

  • ​​​​​​​​​Temàtiques relacionades amb la solitud, la misèria, l'explotació, el morbo, la sexualitat, les perversions, el terror, el crim, la mitologia gòtica, germànica o de l'Europa de l'Est, la fantasia, el futurisme o la ciència ficció.

​

​

ANTECEDENTS

​

L’expressionisme Alemany no va arribar al cinema fins passada la primera guerra mundial, quan ja havia pràcticament desaparegut en altres àmbits artístics.

El cinema Alemany comptava amb una important indústria des de finals del segle 

XIX i Hamburg va ser la seu de la primera Exposició Internacional de la Indústria Cinematogràfica al 1908. Amb tot això, abans de la guerra el nivell artístic de les produccions expressionistes era més aviat baix, eren orientades al consum familiar i vinculades a l’ambient burgès i conservador. 

Més endavant a partir de 1913 ja van començar a realitzar-se produccions de major relleu artístic, amb més utilització d’exteriors i millors decorats, també es desenvolupa l’il·luminació i el muntatge.

Durant la guerra es va potenciar la producció Nacional, amb obres tant de gènere com d’autor, destacant obres de Paul Wegener, iniciador del cinema fantàstic, que és el gènere habitualment considerat el més típicament expressionista

NOUVELLE VAGUE I FREE CINEMA

​

CONTEXT
 

L’any 1958 França va patir una crisis política deguda al conflicte d’Argelia. Durant els anys 1954 i 1962 un milió setenta mil joves van ser enviats a la guerra, aquest conflicte va deixar una secuela en la conciencia social. 

L’any 1958 s’aprova el referèndum de la V República. Aquell any Charles de Gaulle és escollit president i això fa que s’accentui la dreta en el govern. 

En el 1959 el Centre Nacional de Cinematografía i totes les decisions en política cinematogràfiques passen a dependre del Ministeri d'Assumptes Culturals. Hi ha una ona de cinema jove que reflexa les inquietuds de culturals de la societat. Tot i així el volum de públic i el temps que està en cartelera una película disminueix. Aquesta pèrdua no afecta econòmicament a la producció cinematogràfica ja que augmenta el preu de les entrades i l’estat dona suport econòmic. 

L’estat considera el cine part del seu patrimoni cultural per tant desenvolupa una política proteccionista. El 1959 es reforma la llei d’ajuda temporal cinematogràfica gràcies a la qual molts cineastes joves poden portar a terme els seus projectes artístics.  

Tot i així aquesta contribució tan gran per part de l’Estat produeix un augment de la censura, la preocupación se centra en les qüestions polítiques i morals. Tot i així, el cinema amb contingut polític augmenta durant els anys setanta. 

En aquella època es produeix un canvi de concepte en la producció. Abans de la Nouvelle Vague accedir al món del cinema era una operació molt complicada, en temes legals i de maquinària. En aquest nou corrent la cinematografia agafa un aire més amateur i rejovenit, aquesta és la línia que segueixen les pel·lícules de la Nova Onada. 

​

PEL·LÍCULES PRINCIPALS I DIRECTORS

​

  • À bout de soufflé (Jean-Luc Godard, 1959).

  • Bande à part (Jean-Luc Godard, 1964).

  • Les quatre cents coups / Els 400 cops (François Truffaut, 1959).

  • The Loneliness of The Long Distance Runner / La soledat del corredor de fons (Tony Richardson, 1962).

​

​

CARACTERISTIQUES PRINCIPALS DEL MOVIMENT

​

  • Usaven càmeres menys pesades i prescindien de l’ús del trípode, per donar millor dinamisme a les seves pel·lícules.

  • els directors deixaven en un segon pla , la coherència narrativa 

  • els realitzadors francesos, volien portar un altre cop, l’espíritu artístic que va ser impulsat per directors com D.W.Griffith, en els començaments del setè art. 

  • Les diferents característiques de la Nouvelle Vague  i els cançons en el llenguatge cinematogràfic d’aquest moviment fílmic:

  • Rodar en localitzacions reals

  • Ús de diàlegs improvisats

  • Produccions de baix pressupost

  • El so en  directe

  • Càmera a mà

  • L’ús del jump cut o el·lipsis

  • L'ús del plànol seqüència​

  • En el Free cinema buscaven:

  • Una estètica realista en el cinema de ficció i documental històries creades a partir d'allò que és quotidià i compromès amb la realitat social del moment

  • Crítica a l'artificialitat narrativa de Hollywood i a la dramatúrgia britànica molt influenciat per la Nouvelle Vague francesa.

​

​

PUBLICITAT

​

La publicitat de les pel·lícules de la Nouvelle Vague, es caracteritza per tenir i dissenyar uns cartells que hi predomina l’art del dibuix, el collage i de la fotografia en blanc i negre, juntament amb lletres grans que mostren i fan veure el títol. 

bottom of page